ESCRIPTURA
Frágil como una bomba (assaig, en curs)
Frágil como una bomba és un assaig que investiga la relació entre memòria, disseny crític i experiències de violència en entorns digitals. El llibre parteix d’una hipòtesi clau: que les experiències de violència digital —des de l’assetjament fins al biaix algorítmic— no només afecten les persones en l’instant present, sinó que deixen empremtes en la memòria col·lectiva i configuren noves formes de participació i inhibició. Inspirant-se en la teoria dels actes de parla (Austin), en la performativitat del llenguatge (Butler) i en la idea del cos com a arxiu d’experiències (Preciado), el text mostra com els entorns digitals són espais de lluita somatopolítica on es negocia qui té dret a parlar, recordar i ser recordat.
L’assaig dialoga amb conceptes desenvolupats a la tesi com el record col·laboratiu, la inhibició participativa i la noció de l’experiència com a document. Mitjançant estudis de cas —Wikipedia, hashtags com #ByeFelipe o #MiPrimerAcoso, i interfícies digitals com Ms. Dewey o el chatbot Tay—, el llibre explora com les plataformes tecnològiques reprodueixen normativitats sexistes i racistes i com, alhora, poden ser reapropriades per moviments feministes i queer per generar memòries alternatives. El títol assenyala la fragilitat de la memòria de les comunitats subalternes, però també la seva potencialitat explosiva quan es construeix de manera col·laborativa en espais digitals.
Editar és un acte d’amor: afectes contra la neutralitat (assaig, en curs)
Aquest llibre és l’expansió del fanzine Feréstegues. Un fanzine d’edició radical (Konvent, 2025), concebut com a prototip. Si el fanzine servia de manual pràctic i comunitari per a l’edició feminista, l’assaig amplia el marc i posa en diàleg la Viquipèdia i la intel·ligència artificial generativa com a espais on es disputa la memòria col·lectiva.
Així, l’assaig connecta l’experiència de les viquimaratons i els moviments feministes dins del coneixement lliure. Explora com la Viquipèdia i altres espais digitals, lluny de ser neutrals, actuen com a camps de batalla simbòlics on es decideix què queda i què s’oblida, qui té autoritat i quines memòries són silenciades.
Alhora, el llibre obre el debat sobre la intel·ligència artificial generativa i el seu impacte social i ecològic. Plataformes com ChatGPT no només reprodueixen biaixos estructurals, sinó que també funcionen sota lògiques extractives —tant de dades com de recursos materials i energètics—, en contrast amb la fragilitat i la cura necessàries per sostenir les memòries comunitàries. L’assaig defensa, però, que aquestes eines poden ser reutilitzades tàcticament: per identificar mancances, escurçar camins, generar esborranys o redactar respostes quan es qüestionen coneixements legítims, evitant malgastar energia en discussions estèrils.
Las manos cantoras (novel·la, en curs)
Las manos cantoras és una novel·la d’autoficció que escriu l’entrada a l’edat adulta com un registre de pèrdues: amistats que es trenquen, feines que no arrelen, vides que es gesten en un cos massa envellit per sostenir-les i en un context massa hostil perquè prosperin. La protagonista, una dona que experimenta estereotípies (stimming), veu el futur cada vegada que entra en brot, però aquestes visions arriben en forma de collage sonor: fragments de música caòtics i inútils com a pistes per orientar-se. El cos es converteix així en un arxiu que acumula i desborda, on conviuen el present i l’anticipació sense jerarquia.
Enmig d’aquest desordre, la novel·la també fa lloc a la pau que segueix la pèrdua: la serenor d’algú que ha après a navegar rius que mai no seran dòcils. Escrit amb un estil fragmentari i sense concessions, el llibre fa visible la fragilitat com a condició del viure adult i, alhora, la capacitat de sostenir-se en ella. Las manos cantoras no ofereix redempció ni esperança fàcil, sinó un relat cru sobre el que significa créixer quan tot al voltant sembla a punt de col·lapsar.
Articles acadèmics (2010- actualitat)
He publicat recerques en revistes i enciclopèdies que connecten tecnologia, art, feminisme i memòria digital.
A ADesk Magazine (2019) vaig analitzar com els emojis reprodueixen normativitats racials i de gènere, qüestionant la idea d’usuari universal i vinculant-ho a l’experiència d’usuari (UX). A Feminist Media Histories (2017) vaig presentar el projecte BodyArchive, una cartografia digital sobre abús i solidaritat que mostra com les dades personals poden transformar-se en coneixement col·lectiu i resistència feminista.
En textos anteriors vaig fer una proposta ètica sobre la representació visual de la guerra en l’era digital (Trípodos, 2009) una exploració de la relació entre música i tecnologia com a paradigma de la virtualització i la creació col·lectiva (Trípodos, 2010, amb Pol Creuheras i Cristian Palazzi) i també vaig reflexionar sobre l’art contemporani de la primera dècada del segle XXI en el marc de la societat informacional (Enciclopèdia Catalana, 2010).